En l’article publicat al blog de l’aulABP (la paradoxa de BETT) ja vaig voler posar de manifest que el procés d’ensenyament aprenentatge va lligat a tenir un dispositiu a l’abast. De totes maneres és cert que aquest fet per si sol no ens assegura la millora en l’aprenentatge de l’alumnat, sinó que fins i tot, en alguns casos, pot tenir l’efecte contrari. Aquest article vol fer reflexionar sobre què podem fer per tal que l’alumnat que passi pels nostres centres disposi de les eines, coneixements i habilitats que li requerirà la seva vida més enllà de l’institut.
La nostra societat és, i ha estat sempre, canviant. El que passa és que actualment ha canviat el mòdul d’aquesta velocitat de canvi. El futur és incert per nosaltres com a professors, i totalment desconegut i imprevisible pel nostre alumnat. Els requeriments que hauran de tenir estaran encapçalats per la gran adaptabilitat al canvi, per la formació constant, per una gran creativitat i treball en xarxa.
Si esteu d'acord amb aquesta síntesi subjectiva del futur, com ho hem d’afrontar? Després d'escoltar moltes xerrades a la fira BETT per part de centres que han reeixit en aquesta direcció i per part de ponents que a nivell individual també se n'han sortit em quedo amb el que apuntava en el títol: SUMAR. Sumar ha de ser el plantejament que facin escoles i instituts per tal d’assegurar que l’alumnat sigui competent en aquest nou paradigma. Per suposat que hauria de ser l’administració educativa de casa nostra la que es posés al davant i en marqués les pautes. Les proves externes, dissenyades pel departament, han de marcar el camí cap on hem d’anar, i segurament aquesta és la intenció. Suposant que ho faci, al final qui hi ha més aprop de l’alumnat, al qual hi hem d’adreçar tot el nostre esforç, és el professorat, el qual pertany a un centre. Doncs llavors comencem a sumar dins del centre educatiu.
El primer sumand d’aquesta llarga operació matemàtica seria sumar totes aquelles estratègies que afecten al resultat de l’aprenentatge de l’alumnat i que el centre - pot/vol/ha de - tenir al seu abast. Aquí es podrien afegir eines com la millora de la comprensió escrita, exposicions orals, reducció de les ràtios, retroacció per part del professorat a l’alumnat del seu procés d’aprenentage, treball col·laboratiu, ensenyar a aprendre, ús de la tecnologia, entre molts altres. He deixat voluntàriament la tecnologia pel final ja que, com he dit anteriorment, per si sola no ens aporta res nou. Abans de continuar vull posar un exemple en aquest aspecte. Pedagògicament no és cap millora el fet de penjar un document al moodle i que l’alumnat accedeixi a ell amb el seu ordinador, això seria ús de la tecnologia, si el que li demanem finalment a aquest alumne és que ens ho lliuri en paper. Llavors cal escollir quines activitats o actuacions tenen impacte i són eficaces, sigui utilitzant noves tecnologies o velles tecnologies. Cal centrar-nos en el resultat que n’obtenim i no en el simple esnobisme d’utilitzar el més “trendy”.
Un altre sumand ha de ser forçosament el professorat. Cal sumar professorat convençut de que val la pena caminar aquest camí; que estiguin suportats i liderats pel centre, que tinguin referents dins i fora del centre per superar l’esforç que comporta el canvi. Aquesta suma s’ha de visualitzar en un lideratge fort, convençut i proactiu. Un centre que com a tal, afronti el repte de canviar la seva metodologia afecta, si més no, a tot el seu alumnat. En canvi l’impacte d’un sol professor o un minúscul grup afecta només a una quantitat minsa de l’alumnat. Atès que volem dotar a l’alumnat de la competència col·laborativa, doncs la millor manera és que visualitzin aquest afegir de professorat per un objectiu comú. Quan en un centre el professorat comparteix les seves experiències el que està fent és sumant. Tots els nostres companys de claustre tenen experiències que enriquirien la nostra pràctica diària i segur que, un cop conegudes, s’haurien d’incoporar a les bones pràctiques del centre. Hem de pensar que quan estem compartint realment estem sumant i el que volem és sumar i molt.
Seguin sumant hi afegiríem una nova línia que seria la suma d’hores. Les direccions, en el seu lideratge, han de sumar tot un seguit d’hores a aquest projecte de canvi. S’han de fer gestores d’una part de l’horari de l’alumnat per fer que el canvi realment sigui visible i imparable. El professorat dins de les aules, en la seva hora i en la seva matèria, seguirà decidint quina és la metodologia amb la que vol treballar i amb quines eines, però fora d’aquest espai tot ha d’estar impregnat per aquesta visió de canvi. La suma d’hores que la direcció d’un centre educatiu vol dedicar a implementar aquestes noves estratègies ha d’anar en augment any rere any. Cal pensar en un camí lent però segur i irreversible. No tenim altra opció! És en aquest espai horari on tot el centre es posa a treballar en la direcció del canvi. Moltes de les metodologies que faciliten o integren instrínsecament la majoria dels elements que volem afegir per provocar el canvi estan lligades amb el treball per projectes o problemes: els coneguts ABP. Seria bo doncs, sumar hores per passar a franges, i millor a dies, on el treball ja estigués centrat en projectes, ja siguin micro-projectes o macro-projectes. Quan estem en el treball per projectes ja hem fet, insconscientment o no, una altra suma que és la de deixar de banda les matèries per convertir-ho en àmbits. Aquest fet facilita, i molt, a l’alumnat el veure la interrelació de tot el que li estem proposant d’aprendre assegurant-ne el seu procés cognitiu.
Quan al final de tot aquests sumands hi posem la línia que tanca l’operació matemàtica i hi afegim el signe més per obtenir-ne el resultat el que s’obté és UNA escola nova. Una escola que carrega la motxilla de l’alumnat amb elements bàsics pel seu futur i que es situen en una butxaca apart de la dels continguts. La butxaca dels continguts és la que actualment ja el hi omplim, i per si no ho fem bé, ja en ho revisen les proves internes i externes que han de superar els nostres alumnes al llarg de la seva etapa educativa. Obtenim una escola que demostra a l’alumnat els avantatges del treball en grup, treballant en grup. Aquesta escola el posa a ell mateix al centre del seu aprenentatge, el fa treballar proposant-li reptes, li dona les eines per crear el seu coneixement i desenvolupar la seva creativitat acompanyant-lo en aquest apassionant procés (som ensenyants i ens apassiona promoure l’aprenentatge, no ho hem de perdre mai de vista). I al final, aquest alumnat també rebrà unes pinzellades pròpies de l’estil de cada professor que segur l’enriquiran. La diferència amb el que passa ara és que les pinzellades diferents venen donades només per aquest poc professorat “freaky” que va contra corrent i que com un floc de neu intenta emblanquinar tot el camí per on avança l’alumnat. De vegades, fins i tot, sembla que aquest floc de neu caigui a l’agost.
Deixeu-me també dir que si apart de tot l’esmentat anteriorment poguéssim disposar de totes les eines tecnològiques, dels recursos, i del suport que s’exhibeixen a BETT, el camí seria molt més fàcil. Però no seria possible sense nosaltres de cap manera. Ah! i si a més tinguéssim el prestigi social del professorat finlandès llavors...
Per acabar posem-nos a sumar, deixem de dividir esforços, deixem de restar importància a aquest canvi educatiu que tenim davant nostre i multipliquem les possibilitats de que el nostre alumnat, aquell que un dia ens farà feliços en veure on ha arribat, pugui arribar tant lluny com sigui capaç.
